Són
les onze del matí i estic esmorzant una torrada amb aguacate i salmó... Em ve
al cap una imatge i tot seguit el pèl de punta… Serà això? Un ase fa girar una
arcaica roda de molí; enganxat amb uns arnesos a la seva fàctica fe, caminant
sense camí, i sense fer-ne al caminar.
Em
pregunto: Cal passar una crisi?
Tot
això va començar fa uns anys... I està bé que es facin lectures històriques,
sinó la gent oblida i tatxa, i titlla, i no entén... Jo no en sóc un expert en
tot això... però sóc observador; i de fet, us faig venir per aquí, per
treure-us per allà...
La
crisi econòmica del 2007 no ha fet mal. L’estat de crisi no és un període
despreciable. Despreciable són les accions o els pensaments; i molt de tant en
tant també algunes persones... La crisi econòmica ens va dur a una crisi política.
Uns polítics que no saben gestionar una crisi són uns polítics que no accepten
una crisi. I més enllà d’això... no calia observar massa... contínuament als
telenotícies surten imatges de despreciables persones que utilitzen la
seva força de poder per beneficiar-se individualment amb diners de tots... De
la crisi política en passem alegrement a una de social: la gent no té diners,
no té prestacions socials, i se’ns comença a tallar els dos pilars bàsics; el
del creixement mental (educació) i del físic (sanitat).
Curiosament;
o no tant, jo vaig caure en gràcia fa un temps. I fa un temps que porto
pensant. No un dia, ni dos, ni una setmana ni tampoc un mes. Sinó dos anys. Dos
anys de de crisi. Dos anys de deconstruir, -que no destruir- per poder tornar a
construir. (cal lamentar que ni el DIEC ni el GDLC no recullin la paraula
deconstruir, perquè és una cosa que es fa més sovint del que es pensa... –per
contra, la RAE sí que ho fa...-).
Tornant
al fil: durant aquests dos anys, he tingut la despreciable sensació
d’estar perdent temps de vida. D’estar-me ofegant en un pantanós llac negre,
ple d’algues que em xuclaven l’enteniment i envoltat de sirenes que no em
deixaven despertar. D’on sorgeix aquesta idea, d’on s’entén el malgastar
el temps? No pot ser sinó d’una visió del temps com a alguna cosa a gastar!!!!
El temps com un preu, el temps com a valor, que cotitza a l’alça o a la baixa,
que gastes o inverteixes, que aprofites o perds... És la inútil perspectiva del
ludopata encegat, que contínuament vol jugar al joc del capitalisme i
capitalitza la seva vida amb un valor “X”. Ara sóc rentable socialment; o ara
no. I quan no ho ets la melancolia, com un món que se’t tira a sobre, t’abrasa
amb tot el seu foc. I no és fins que la sort mata el drac que pots tornar a néixer.
(I d’”X” n’haurem de parlar... Perquè no es pot controlar tot a la vida, i l’atzar
és un fat desfet).
I tant
refer per a què?
QUÈ
PER A QUÈ? PER A VIURE MILLOR!!! Per a ser més persona, per a caminar sense una
soga al coll, per agaudir dels plaers, i acceptar els dolors. LA CRISI ÉS UN
MOMENT DE GLÒRIA VITAL. La crisi és com el primer vent de tardor que fa caure
les fulles, és com l’aire que purifica el pudor d’una habitació enracida, o com
el paper en blanc davant d’un escriptor: tot per escriure i tot per contar. Ara
el que cal esbrinar és la habilitat d’aquest escriptor... esperem no tornar a premsar pedra sobre pedra, com aquell ase de què parlàvem. Si és així, no en farem pas oli, sinó engrunes del passat.
